Poemas en catalán de Juan ribas Fernández

  El vespre d’una illa Quan el sol es diposita sobre l'horitzó, la mar es vesteix de roig i or. Els núvols, com cortines de seda, cobreixen l’espai amb dolça melancolia. Les muntanyes es fonen en l'ombra, mentre l’últim crit de l’estiu s’esvaeix. El vent porta fragàncies de terra i mar, i les estrelles comencen a sortir al cel. A les cales, la quietud és un misteri, on cada roca guarda un record antic. El cant dels grills omple el vespre, com un himne que la natura fa seu. La lluna s’alça amb pas ferm i silenciós, com un far que guia els somnis perduts. Els arbres, arrelats a la terra de l'ànima, se’n van a dormir sota la mirada d’argent. La brisa dolça s’escolta entre els pins, i l’illa, amb el seu cos de pedra i verd, acull en el seu pit tot allò que l’home no pot entendre, com un lloc on el temps mai no s’acaba.

  A l'ombra de l'olivera Sota l’olivera, el temps s’adorm, l’aire és fresc, com un murmuri antic. Les fulles ballen, sempre en silenci, com paraules que el vent ha portat lluny. Els camps es perden entre muntanyes verdes, on les espigues de blat riuen al sol. Les tardes d’estiu, plenes de calma, són secrets guardats en el cor d’un poble. El mar llunyà crida en el seu blau profund, però aquí, a l'ombra, el món es queda quiet. Les oliveres, velles com la història, ens parlen en el llenguatge de la terra, dels dies que van ser, dels que seran. Les flors del camp s’obren al matí, i el cant dels ocells és una benedicció. En cada alè, el cor batega fort, com un record d’amors perduts i trobats. El paisatge es fon en un somriure antic, com l’ànima d’una illa que mai s’acaba. I sota l’olivera, el temps, en silenci, ens dóna l’eternitat en un sol moment.

  El cant del mar Des de la costa, veig l’horitzó llunyà, on el mar besa el cel amb dolçor infinita. Cada onada és un crit de llibertat, un sospir de la terra que mai s’acaba. Les roques, velles com els somnis d’ancians, guarden secrets de segles passats. I l’eco de les ales de l’estiu, balleja amb la brisa, lliure i sensat. Per les cales, el silenci es fa càlid, i els pins es fonen amb la llum d’or. L’aigua brilla, com un espill de serenitat, reflectint la força d’un cor que mai no mor. A les Illes, el temps és un regalim lent, com les hores d’un vespre que es fon al blau. I cada estiu, el cor s’omple de record, de nits de festa i de camins sense final. Sota el sol, cada pedra es torna cançó, i la terra canta amb veu de mariner. Les Illes viuen en cada respir, en cada crit de la mar que arrenca el vent.

  Camí de sal i llum El sol es pon darrere les muntanyes, la mar s'estira com un llenç d'argent. Sona el vent, ballant entre les palmeres, i el temps s'atura, en aquest instant present. Les illes, que el vent acaricia, són un cant de pedra, mar i flor. Cadascun dels racons, ple de vida, ens parla d’històries d’amor. A l’horitzó, el blau es fon amb l’or, on els somnis i la realitat es creuen, i les llunes d’estiu, plenes de misteri, guaiten els camins on els nostres passos se’n van. Les oliveres canten en un murmuri antic, un eco que viatja de generació en generació, com la terra que estima i ens manté ferms, amb l’ànima arrelada a cada racó de passió. Balears, terra d’encant i poesia, on cada moment és un vers que neix al cor. Aquí, sota l’ombra d’un arbre, es creu el temps, i trobem la nostra veu, al costat del mar.