La gitana i en zipriano

 La Gitana i en Zipriano


Sota el cel estrellat, on la lluna somriu,  

la gitana dansa, amb el foc que la viu.  

Amb veu de tempesta, canta llibertat,  

el seu cor vibra, ple de veritat.  


Mare d’en Zipriano, el seu tresor més gran,  

li teixeix somnis amb fils de la seva cançó.  

Els seus peus descalços giren sobre la terra,  

i el vent de Mallorca li canta a la vora de la serra.  


Oh, Zipriano, fill de la seva ànima ardenta,  

ets l’eco del cant, la flama que augmenta.  

Ella balla per tu, amb faldilles que volen,  

pintant amb els passos històries que no s’aturen.  


Quan la guitarra plora sota els dits d’un vell,  

la gitana s’eleva, tocant l’infinit cel.  

En Zipriano la mira, amb ulls de meravella,  

aprèn de la mare, la seva eterna estrella.  


A la plaça del poble, sota un roure antic,  

ella canta i balla, amb un ritme màgic.  

Mallorca ressona amb el seu cant gitano,  

mare i fill units, un amor sense engany.  


Oh, gitana valenta, mare d’en Zipriano,  

ets foc i cançó, la força d’un arc humà.  

Amb dansa i veu, fas tremolar la nit,  

una mare que canta, un cor que mai no és petit.

Comentarios

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

A l'ombra de l’olivera Juan ribas Fernández

  A l'ombra de l'olivera Sota l’olivera, el temps s’adorm, l’aire és fresc, com un murmuri antic. Les fulles ballen, sempre en silenci, com paraules que el vent ha portat lluny. Els camps es perden entre muntanyes verdes, on les espigues de blat riuen al sol. Les tardes d’estiu, plenes de calma, són secrets guardats en el cor d’un poble. El mar llunyà crida en el seu blau profund, però aquí, a l'ombra, el món es queda quiet. Les oliveres, velles com la història, ens parlen en el llenguatge de la terra, dels dies que van ser, dels que seran. Les flors del camp s’obren al matí, i el cant dels ocells és una benedicció. En cada alè, el cor batega fort, com un record d’amors perduts i trobats. El paisatge es fon en un somriure antic, com l’ànima d’una illa que mai s’acaba. I sota l’olivera, el temps, en silenci, ens dóna l’eternitat en un sol moment.
Leer más

Besalú,pedra i temps Juan ribas Fernández

Besalú, pedra i temps Sobre el riu que canta amb veu suau, Besalú s’alça, fort i serè. El pont de pedra guarda el pas, com un vell savi que mai no oblidà. Els carrers de còdols, plens de silenci, xiuxiuegen històries d’un temps llunyà. Passes que ressonen sota arcs antics, ombres que ballen en el vespre clar. Els murs han vist reis i cavallers, mercats antics i dies de festa. Sota el sol d’or o la pluja fina, cada racó és un vers de llegenda. El riu reflecteix la pedra vella, com un mirall d’eternitat. I el temps aquí camina a poc a poc, sense pressa, sense oblit. Besalú, poble de somni i calma, on el passat mai s'ha adormit. Qui et trepitja sent en l'ànima el pes suau de l'infinit.
Leer más

Cadaqués,sospir de llum: Juan ribas Fernández

  Cadaqués, sospir de llum Entre muntanyes que besen el cel, dorm Cadaqués, blanc i silent. Les cases, pintades de llum i calç, miren la mar amb ulls de vellut. El vent xiuxiueja pels carrers estrets, on els passos ressonen com vells secrets. A cada portal, la història s’amaga, entre flors tendres i el temps que no passa. La mar l’envolta amb braços d’argent, dibuixant somnis en cada moment. Les barques descansen damunt de la sorra, mentre el sol es fon en un crit de colors. A la vora del port, l’art pren vida, com Dalí que un dia hi va pintar. Aquí, la bellesa mai no s’oblida, es queda a l’aire, es queda al mirar. Cadaqués, racó de calma i misteri, on el cor s’emplena d’eternitat. Qui t’ha vist, ja mai no et deixa, perquè el teu nom rima amb llibertat.
Leer más