L'Ancia de Mallorca i na jeronima

 L’Ancià de Mallorca i na Jerònima


A Mallorca, on el mar canta suaument,  

l’ancià camina, amb el cor content.  

Fill de na Jerònima, dona de foc i arrel,  

du l’amor a la terra gravat dins la pell.  


Sota l’olivera vella, amb fulles de plata,  

escolta el silenci que la natura li grata.  

Els pins li parlen, el vent li fa versos,  

i ell, amb un somriure, abraça l’univers.  


Oh, Jerònima, mare de saviesa profunda,  

el teu fill venera la terra que abunda.  

No tast carn, només fruits de l’hort generós,  

albergínies i figues, un cant saborós.  


A l’alba, a l’hort, les seves mans dansen,  

sembrant i collint, amb la llum que s’avancen.  

Cada tomàquet, cada fulla d’espinac,  

és un llaç amb la mare, un record que no es clac.  


Quan el sol daura els cims de la serra,  

l’ancià mira el mar, l’ànima seva s’aterra.  

Mallorca l’embolcalla amb romaní i silenci,  

i ell, vegetarià, viu en pau i resiliència.  


Oh, vell de la terra, fill de na Jerònima,  

ets l’eco del camp, la llavor que s’anima.  

Amb la natura vius, amb l’hort fas camí,  

Mallorca i tu, un amor sense fi.

Comentarios

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

A l'ombra de l’olivera Juan ribas Fernández

  A l'ombra de l'olivera Sota l’olivera, el temps s’adorm, l’aire és fresc, com un murmuri antic. Les fulles ballen, sempre en silenci, com paraules que el vent ha portat lluny. Els camps es perden entre muntanyes verdes, on les espigues de blat riuen al sol. Les tardes d’estiu, plenes de calma, són secrets guardats en el cor d’un poble. El mar llunyà crida en el seu blau profund, però aquí, a l'ombra, el món es queda quiet. Les oliveres, velles com la història, ens parlen en el llenguatge de la terra, dels dies que van ser, dels que seran. Les flors del camp s’obren al matí, i el cant dels ocells és una benedicció. En cada alè, el cor batega fort, com un record d’amors perduts i trobats. El paisatge es fon en un somriure antic, com l’ànima d’una illa que mai s’acaba. I sota l’olivera, el temps, en silenci, ens dóna l’eternitat en un sol moment.
Leer más

Besalú,pedra i temps Juan ribas Fernández

Besalú, pedra i temps Sobre el riu que canta amb veu suau, Besalú s’alça, fort i serè. El pont de pedra guarda el pas, com un vell savi que mai no oblidà. Els carrers de còdols, plens de silenci, xiuxiuegen històries d’un temps llunyà. Passes que ressonen sota arcs antics, ombres que ballen en el vespre clar. Els murs han vist reis i cavallers, mercats antics i dies de festa. Sota el sol d’or o la pluja fina, cada racó és un vers de llegenda. El riu reflecteix la pedra vella, com un mirall d’eternitat. I el temps aquí camina a poc a poc, sense pressa, sense oblit. Besalú, poble de somni i calma, on el passat mai s'ha adormit. Qui et trepitja sent en l'ànima el pes suau de l'infinit.
Leer más

Cadaqués,sospir de llum: Juan ribas Fernández

  Cadaqués, sospir de llum Entre muntanyes que besen el cel, dorm Cadaqués, blanc i silent. Les cases, pintades de llum i calç, miren la mar amb ulls de vellut. El vent xiuxiueja pels carrers estrets, on els passos ressonen com vells secrets. A cada portal, la història s’amaga, entre flors tendres i el temps que no passa. La mar l’envolta amb braços d’argent, dibuixant somnis en cada moment. Les barques descansen damunt de la sorra, mentre el sol es fon en un crit de colors. A la vora del port, l’art pren vida, com Dalí que un dia hi va pintar. Aquí, la bellesa mai no s’oblida, es queda a l’aire, es queda al mirar. Cadaqués, racó de calma i misteri, on el cor s’emplena d’eternitat. Qui t’ha vist, ja mai no et deixa, perquè el teu nom rima amb llibertat.
Leer más